Trastorns alimentaris no especificats ("vigorèxia", "ortorèxia", etc.)

Els Trastorns de la Conducta Alimentaria No Especificats (TCANE) són habitualment quadres incomplets d’anorèxia nerviosa o bulímia nerviosa, tant perquè es troben en el seu inici o perquè estan en procés de recuperació. Per tant, trobem símptomes similars a l’anorèxia nerviosa o bulímia nerviosa però sense arribar a configurar un quadre complet, no per això menys greu. En els TCANE també s’inclouen problemes com la utilització habitual de conductes compensatòries inapropiades (desprès d’ingerir quantitats normals d’aliment) i episodis d’ingesta compulsiva de manera recurrent però sense conductes compensatòries.

El Trastorn per Afartaments es troba en fase d’estudi per tal de determinar si ens trobem davant un trastorn amb entitat pròpia. La diferència principal amb la bulímia nerviosa és l’absència de mecanismes compensatoris dels afartaments (com els vòmits autoinduïts, l’abús de laxants, l’exercici físic, etc.). Per aquest motiu, amb el temps, el pacient s’encamina inexorablement cap un problema de sobrepès o obesitat.

Entre un 3 i un 5% de la població pateix un TCANE.

Vigorèxia: obsessió per un cos musculós

L’any 1993, el psiquiatra nord-americà Harrison G. Pope va encunyar el terme vigorèxia, conegutcom una obsessió per tenir un cos musculós. La societat està canviant molt de pressa i amb això els problemes de la població. Alguns d’aquests canvis desfavorables impliquen l’aparició de nous trastorns, com la vigorèxia i l’ortorèxia (preocupació excessiva per ingerir tan sols aliments «sans»).

La vigorèxia és un trastorn mental no estrictament alimentari, que es coneix també com a complex d’Adonis. Es calcula que a Espanya hi pot haver uns 700.000 afectats; no obstant això, encara no s’ha etiquetat com a malaltia. Les persones que pateixen vigorèxia tenen una obsessió tan gran per veure’s musculoses que es miren tota l’estona al mirall i mai no estan satisfetes. Aquest sobredimensionat culte al cos es manifesta per una pràctica excessiva de l’esport provocada per una obsessiva preocupació per l’aspecte físic, i té com a meta principal l’obtenció d’una major massa muscular. Així, a més de l’exercici, també modifiquen la seva alimentació, supeditant-la a la consecució dels seus objectius. Tot això els porta a suprimir els greixos de l’alimentació i a consumir proteïnes i hidrats de carboni amb excés, amb conseqüències negatives per a la salut.

La vigorèxia afecta sobretot els homes, encara que també pot donar-se en dones. La pràctica d’esport moderat resulta molt saludable per a l’organisme. No obstant això, els afectats per la vigorèxia mostren una preocupació excessiva per l’aspecte físic que comporta que la musculació a través d’una activitat física passi de ser un objectiu saludable a un desordre emocional elevat a la categoria d’obsessió. Aquesta ànsia per adquirir costi el que costi una aparença atlètica pot portar al consum de substàncies perjudicials per a l’organisme. Les conseqüències d’aquest trastorn tenen reflex en la salut i en la conducta social dels que el pateixen.

Podria dir-se que qui pateix de vigorèxia és una persona insatisfeta amb el seu propi cos que es veu massa prima i busca amb l’exercici adquirir el volum desitjat. A més de la pràctica desmesurada d’exercici, aquesta alteració dóna lloc (per una sèrie de reaccions que es donen en el nostre organisme en què estan involucrades hormones i neurotransmissors) a un procés de dependència de la realització d’exercici físic. De vegades també recorren a una pràctica més perillosa per a la salut, com és el dopatge per obtenir un increment de la massa muscular i disminuir la fatiga. Els productes dopants més utilitzats són els anabolitzants, derivats sintètics de la testosterona (hormona sexual masculina). Són substàncies que poden provocar efectes adversos: problemes d’impotència, creixement desproporcionat de les glàndules mamàries, acne, caiguda del cabell, depressió, eufòria, irritabilitat... i, en els casos més extrems, problemes de cor i de fetge.

Amb una dieta equilibrada n’hi ha prou en la majoria dels casos per poder fer qualsevol pràctica esportiva. Només en alguns casos, i per indicació i amb el control d’un professional sanitari especialista, caldrà recórrer a l’ús d’algun complement dietètic.

Dra. Marta Castells.
Vocal d’Alimentació
Col·legi de Farmacèutics de Barcelona

Ortorèxia: quan l'obessió per menjar sa es converteix en un problema

L’Ortorèxia és una malaltia relacionada amb els trastorns del comportament alimentari. La diferència de l’ortorèxia amb els altres trastorns alimentaris està en que, mentre en l’anorèxia i la bulímia el problema gira entorn a la quantitat de menjar, en l’ortorèxia gira entorn a la qualitat.

S’entén per ortorèxia l’obsessió patològica pel menjar biològicament pur. Les víctimes d’aquesta malaltia pateixen una preocupació excessiva pel menjar sa, convertint-se en el principal objectiu de la seva vida. Podríem dir que és un comportament obsessiu-compulsiu caracteritzat per la preocupació de què menjar i la transferència dels principals valors de la vida cap a l’acte de menjar, el qual fa que els afectats tinguin «un menú enlloc d’una vida».
Perquè poguem realitzar un diagnòstic d’Ortorèxia s’han de donar els següents criteris.

Passa més de 3 hores al dia pensant en la seva dieta sana.
Obsessió desordenada per menjar aliments sans (naturals).
Exclou de l’alimentació carn, greixos i aliments tractats amb herbicides o pesticides.
Es preocupa més de la qualitat dels aliments que del plaer de menjar-los.
A mesura que augmenta la pseudoqualitat de la seva alimentació disminueix la seva qualitat de vida.
Mai se salta la dieta, ni tan sols en ocasions especials i si ho fa se sent culpable.
Planifica avui el que menjarà demà.
La seva manera de menjar l’aïlla socialment.

Aquests són alguns dels criteris per diagnosticar al pacient que pateix d’ortorèxia. Els símptomes de la malaltia van des de la depressió, ansietat, hipocondries, hipervitaminosi o en el seu defecte hipovitaminosi i en fases avançades trastorns obsessius compulsius respecte l’alimentació.

Conseqüències: Aquesta patologia pot tenir greus efectes sobre la salut. Per exemple, la supressió de greixos pot comprometre la ingesta de vitamines liposolubles i àcids grassos, ambdós imprescindibles per l’organisme. Sense carn, els nivells de ferro es desplomen i, encara que els vegetals també aporten proteïnes, són de qualitat inferior.

També pot comportar carències nutricionals si l’ortorèxic no subsititueix els aliments que rebutja per altres que puguin aportar-li els mateixos complements nutricionals. Això es tradueix en anemia, manca de vitamines o d’oligolements o manca d’energia.

A més, no només constitueix un mal a nivell físic. A nivell psicològic també produeix un trastorn que en la majoria dels casos ha de ser tractat per un especialista.

Tractament : A l’igual que l’anorèxia, la bulímia i tots els trastorns alimentaris, és més costosa la recuperació psicològica que la física, ja que s’han d’eliminar totes les conductes que l’ortorèxic ha anat adoptant al llarg d’un període de temps bastant extens.